Es l’obra més coneguda i més profitosa que uneix la devoció amb els Franciscans. La raó d’aquesta obra és recordar la virtut heroica de la caritat de Sant Antoni en favor dels pobres i desvalguts. Es va iniciar ja des dels primers anys del culte al Sant.
La forma actual d’aquesta obra data del 1887 quan un bon sacerdot, Antonio Locatelli, funda l’associació universal antoniana. Posà dues caixetes a tocar de la imatge de Sant Antoni, una era per rebre les peticions dels devots i l’altre per l’almoina oferta per els pobres, en ser atesos pel Sant.
Es diu que un matrimoni tenia un nen de dos anys; Tomaset, i se’ls va ofegar a casa mateix en un gibrell d’aigua. La mare va fer vot de donar una quantitat de blat equivalent al pes del petit als pobres si el nen es salvaba. Pregrà amb tota la seva força devant les despulles del seu fill i passades algunes hores el nen feu un gran crit i tornà a la vida. Quan es va escampar per Pàdua i els seus voltants es va començar a pregar al Sant prometent fer caritat als pobres. D’aquesta tradició se’n deia “el pes del nen”.
Encara es va fer mes popular aquesta obra per un petit miracle obtingut per la intercessió de Sant Antoni.
A l’any 1888 la Sra. Lluisa Bouffier, que te una botiga i magatzem adjunts, un dia al obrir la porta se li trencà clau. El serraler prova de mil formes diferents d’obrir la porta però al no conseguir-ho sogereix a la mestressa de forçar la porta però aquesta li diu : “ acabo de prometre a Sant Antoni una almoina pels seus pobres si s’obre la porta; provi un altra vegada les claus”. I a la primera, s’obrí. Posà a la botiga una imatge del Sant, amb una caixeta a sota que diu: pel pa de Sant Antoni. El fet s’estengué arreu de França. Les imatges del Sant amb la caixeta dels pobres sota els seus peus es multiplicaren per tot arreu i es posaren a les esglésies i a les confraries.
L’obra social del pa de Sant Antoni (dels pobres) s’ha estès arreu del mon, als convents i on l’estat no garanteix l’assistencia als mes marginats ha pres una gran força i popularitat.